#art grealenc

[negreabsolut]

Una variació del motiu grealenc de les pintures romàniques del Pireneu català del segle XII; amb una Mare de Déu sostenint un grial amb la mà esquerra. En aquest cas, però, el grial no és pas un gresal sinó una corona i, com en les altres pintures amb la mateixa narrativa grealenca, la Mare de Déu no toc el grial amb la mà nua, sinó protegint-se amb el seu mantell. Les pintures són datades del segle XII (dels anys 1100s), i l'autor n'és el Mestre d'Urgell. Actualment són conservades al MNAC.

[negreabsolut]

Flor mística.

[negreabsolut]

Iŀlustració de Willy Pogany per a una edició de Parzival, de Wolfram von Eschenbach, 1912.

[negreabsolut]

Nímue, Dama del llac, per kimsol. [font]

[negreabsolut]

L'últim germà, per AnatoFinnstark. [font]

[negreabsolut]

Serpent de l'infinit. Tot és un.

[negreabsolut]

Castell del Greal, per Mac Baconai. [font]

[negreabsolut]

El cavaller del Sant Grial, per Frederick Judd Waugh. Oli en llenç, 240'6 x 319'4 cm; c. 1912.

[negreabsolut]

L'últim germà, per Anato Finnstark. [font]

[negreabsolut]

En Jasó i el Velló d'or, per David Wyatt. [font]

[negreabsolut]

Just després que en Perseu talla el cap a la Medusa en surten el cavall alat Pègas i Crisàor, que branda l'espasa d'or blanc.

[negreabsolut]

El boc del velló d'or, per DVKtheartist. [font]

[negreabsolut]

L'aparició del Greal a Perceval, per Pinckney Marcius-Simons; c. 1904.

[negreabsolut]

La Dama del llac dóna Escàlibor al rei Artús. Dibuix d'Alfred Kappes; 1880.

[negreabsolut]

L'alquimista cerca el perfeccionament propi. Tota obra feta al laboratori és lliçó simbòlica, car l'or alquímic és dins de cada ésser.

[negreabsolut]

«Rep el nom de Fènix aquell meravellós ocell mític que viu prop de mil anys i, després, ell mateix crema en el foc de l’encens i ressuscita, rejovenit, de les seves cendres, arrancant el vol. No és un ésser natural sinó espiritual i, a més a més, l’únic que roman totalment verge del pecat original. La resurrecció de la mort, la generació superior, l’espiritualització del cos i l’autotransformació alquímica són els motius dels misteris del Fènix, els quals tornen a emergir, més tard, en el mite del Greal, i en els Rosacreus. També els trobem en Hiob, l’home procedent d’Uz, en la mística sufí aràbico-persa, en Ramon Llull, Arnau de Vilanova, en Nietzsche i Vincent van Gogh en el segle XIX, així com en Picasso i Tàpies en el segle XX.» ~Catalunya romànica, de Diether Rudloff; p. 38~